Els fills de IossefEls fills de IossefEls fills de Iossef
La mort de Rachel
Tots coneixem l’escena en què Iossef presenta els seus dos fills a son pare Iaacov per rebre la seva benedicció i Iaacov posa la mà dreta damunt el cap del més jove, Efraïm, i l’esquerra damunt el cap del major, Menaixé. Iossef intenta rectificar son pare diguent-li: “no és així, mon pare, que aquest és el primogènit, posa la teva dreta damunt el seu cap”[1].
La mort de Rachel
Tots coneixem l’escena en què Iossef presenta els seus dos fills a son pare Iaacov per rebre la seva benedicció i Iaacov posa la mà dreta damunt el cap del més jove, Efraïm, i l’esquerra damunt el cap del major, Menaixé. Iossef intenta rectificar son pare diguent-li: “no és així, mon pare, que aquest és el primogènit, posa la teva dreta damunt el seu cap”[1].
La mort de Rachel
Tots coneixem l’escena en què Iossef presenta els seus dos fills a son pare Iaacov per rebre la seva benedicció i Iaacov posa la mà dreta damunt el cap del més jove, Efraïm, i l’esquerra damunt el cap del major, Menaixé. Iossef intenta rectificar son pare diguent-li: “no és així, mon pare, que aquest és el primogènit, posa la teva dreta damunt el seu cap”[1].
La veritat és que Iaacov encara no els havia beneït, perquè no podia.
El paràgraf comença amb les excuses de Iaacov, diguent que no va poder enterrar la seva dona Rachel a la Tomba de Makhpelà, ja que morí en el part de Biniamín, abans d’arribar a la ciutat.
Però afegeix que un poc abans del part i la mort de sa mare, el Creador li havia promès que tendria més descendència. Més exactament, li havia dit “sigues fecund i multiplica’t. Un poble i un aplec de pobles naixerà de tu, i sortiran reis dels teus lloms. El país que he donat a Abraham i a Isaac, te’l don també a tu, i donaré aquest país a la teva posteritat després de tu”[2]. Però en aquell moment en què rebé la profecia no en coneixia el seu significat, mentres que ara ja el comprenia: aquell “poble” era Biniamín que havia nascut poc després, i “l’aplec de pobles” que durant molts d’anys no sabia a què es referia, ara sabia que no eren altres que Menaixé i Efraïm, els fills de Iossef. Amb aquesta interpretació convertia els dos fills de Iossef en dues tribus més del Poble d’Israel, posant-los a l’altura de Reuven i Xim’ón, com diu allà mateix[3]. Això devia ser un gran consol per Iossef, una bona compensació pel fet que sa mare no hagués estat soterrada a la Makhpelà.
No els pot beneir
Per això ens estranya més l’actuació de Iaacov a l’hora de beneir-los. Sembla com si no fos capaç de fer-ho.
No tan sols això, sinó que sembla com si no els reconegués, ja que quan apareixen li pregunta a Iossef: “qui són aquests?”[4] i això és molt estrany, ja que podíem imaginar que ja l’havien visitat alguna vegada en aquells desset anys que estaven junts a l’Egipte.
Però hem de recordar que Iossef era el Virrei d’Egipte, i els seus fills eren prínceps egipcis, i estan mesclats amb la societat egípcia. Pot ser que durant tots aquests anys havien visitat l’avi vestits amb roba hebrea, mentres que ara vestien roba egípcia i per això no els coneixia.
Roba egípcia
Crec que aquí hi ha un missatge més profund, ja que el fet de venir amb roba d’egipcis en realitat li feu veure els malvats que sortirien d’ells, malvats com el rei Iorov’am o el rei Ach’av i les seves dinasties nefastes, amb tota la idolatria que introduïren a Israel. Els seus ulls de carn podien estar cansats, però els ulls espirituals, els ulls de la profecia, no hi estaven.
I quan veu que d’aquells dos néts seus, vestits d’egipcis, sortiran malvats, ja no els pot beneir, ja que per donar una benedicció és necessari identificar-se amb el qui es vol beneir. Per això els abraça i els besa, per provar de despertar el seu amor cap a ells, però tot el que aconsegueix dir és que: “No em pensava tornar-te a veure, i mira, D’éu m’ha fet veure també els teus descendents”[5]. Però no els pot beneir.
Iossef ho entén, i per això els allunya un poc i es postra a terra per resar al Creador. I torna provar d’acostar-se més ordenadament, amb el major enfront la mà dreta de son pare, i el menor enfront de l’esquerra. I és quan Iaacov encreuà les mans i posà la dreta damunt el cap del menor. Però tampoc aconsegueix beneir-los, sinó que beneeix a Iossef! I no ell és el que beneeix, sinó que demana que sigui l’àngel que sempre l’ha protegit el que beneeixi els seus néts.
Iaacov i Israel
Iossef intenta corregir les mans de son pare. Figurau-vos! Iaacov està ja al llit de la seva mort, amb cent quaranta set anys, i Iossef en té només cinquanta quatre, i no aconsegueix moure les mans fèrries de son pare, mans profètiques, que marquen la història.
I ara ja no és Iaacov sinó Israel el que parla. Iaacov significa turmell, que està aferrat a terra; Israel significa que lluita amb homes i amb àngels i guanya. Són dues persones diferents: Iaacov és una persona petita, perseguida, desconnectada de la profecia, mentres que Israel és el profeta, el gran personatge, el patriarca. Desset anys a l’Egipte el confinaven a ésser Iaacov, però ara desperta la seva gran personalitat profètica i a la fi aconsegueix beneir-los, ja que arriba a veure el fons de la personalitat dels seus néts i dels seus descendents.
Súper-benedicció
La benedicció que reben aquells dos néts és una súper-benedicció que farà reflexionar a molts de pares durant els tres mil cinc cents desset anys que han transcorregut de llavors ençà, ja que quan volem beneir qualcú, la fórmula serà la que aquí Israel ens ordena: “Que D’éu et posi com Efraïm i Menaixé”. I aquesta és la millor benedicció, ja que els posa com exemple per a totes les generacions: aquests són els prototips jueus, d’ells hem d’aprendre.
El camí de Iossef i dels seus fills és perillós, ja que es mesclen amb els altres pobles i poden aprendre d’ells les coses negatives i així es poden convertir en persones molt negatives. Però només d’aquesta manera poden influir de bon de veres sobre els altres pobles: de prop i amb contacte directe.
Aquesta benedicció significa que Iaacov, Israel, ens ordena, ens beneeix que siguem noltres també com aquells dos germans, sense por de mesclar-nos amb altres persones que són molt diferents de noltres, ja que està segur de que la nostra personalitat és tan forta i tan positiva que molt més aconseguirem beneficiar els altres que no el contrari.
La veritat és que Iaacov encara no els havia beneït, perquè no podia.
El paràgraf comença amb les excuses de Iaacov, diguent que no va poder enterrar la seva dona Rachel a la Tomba de Makhpelà, ja que morí en el part de Biniamín, abans d’arribar a la ciutat.
Però afegeix que un poc abans del part i la mort de sa mare, el Creador li havia promès que tendria més descendència. Més exactament, li havia dit “sigues fecund i multiplica’t. Un poble i un aplec de pobles naixerà de tu, i sortiran reis dels teus lloms. El país que he donat a Abraham i a Isaac, te’l don també a tu, i donaré aquest país a la teva posteritat després de tu”[2]. Però en aquell moment en què rebé la profecia no en coneixia el seu significat, mentres que ara ja el comprenia: aquell “poble” era Biniamín que havia nascut poc després, i “l’aplec de pobles” que durant molts d’anys no sabia a què es referia, ara sabia que no eren altres que Menaixé i Efraïm, els fills de Iossef. Amb aquesta interpretació convertia els dos fills de Iossef en dues tribus més del Poble d’Israel, posant-los a l’altura de Reuven i Xim’ón, com diu allà mateix[3]. Això devia ser un gran consol per Iossef, una bona compensació pel fet que sa mare no hagués estat soterrada a la Makhpelà.
No els pot beneir
Per això ens estranya més l’actuació de Iaacov a l’hora de beneir-los. Sembla com si no fos capaç de fer-ho.
No tan sols això, sinó que sembla com si no els reconegués, ja que quan apareixen li pregunta a Iossef: “qui són aquests?”[4] i això és molt estrany, ja que podíem imaginar que ja l’havien visitat alguna vegada en aquells desset anys que estaven junts a l’Egipte.
Però hem de recordar que Iossef era el Virrei d’Egipte, i els seus fills eren prínceps egipcis, i estan mesclats amb la societat egípcia. Pot ser que durant tots aquests anys havien visitat l’avi vestits amb roba hebrea, mentres que ara vestien roba egípcia i per això no els coneixia.
Roba egípcia
Crec que aquí hi ha un missatge més profund, ja que el fet de venir amb roba d’egipcis en realitat li feu veure els malvats que sortirien d’ells, malvats com el rei Iorov’am o el rei Ach’av i les seves dinasties nefastes, amb tota la idolatria que introduïren a Israel. Els seus ulls de carn podien estar cansats, però els ulls espirituals, els ulls de la profecia, no hi estaven.
I quan veu que d’aquells dos néts seus, vestits d’egipcis, sortiran malvats, ja no els pot beneir, ja que per donar una benedicció és necessari identificar-se amb el qui es vol beneir. Per això els abraça i els besa, per provar de despertar el seu amor cap a ells, però tot el que aconsegueix dir és que: “No em pensava tornar-te a veure, i mira, D’éu m’ha fet veure també els teus descendents”[5]. Però no els pot beneir.
Iossef ho entén, i per això els allunya un poc i es postra a terra per resar al Creador. I torna provar d’acostar-se més ordenadament, amb el major enfront la mà dreta de son pare, i el menor enfront de l’esquerra. I és quan Iaacov encreuà les mans i posà la dreta damunt el cap del menor. Però tampoc aconsegueix beneir-los, sinó que beneeix a Iossef! I no ell és el que beneeix, sinó que demana que sigui l’àngel que sempre l’ha protegit el que beneeixi els seus néts.
Iaacov i Israel
Iossef intenta corregir les mans de son pare. Figurau-vos! Iaacov està ja al llit de la seva mort, amb cent quaranta set anys, i Iossef en té només cinquanta quatre, i no aconsegueix moure les mans fèrries de son pare, mans profètiques, que marquen la història.
I ara ja no és Iaacov sinó Israel el que parla. Iaacov significa turmell, que està aferrat a terra; Israel significa que lluita amb homes i amb àngels i guanya. Són dues persones diferents: Iaacov és una persona petita, perseguida, desconnectada de la profecia, mentres que Israel és el profeta, el gran personatge, el patriarca. Desset anys a l’Egipte el confinaven a ésser Iaacov, però ara desperta la seva gran personalitat profètica i a la fi aconsegueix beneir-los, ja que arriba a veure el fons de la personalitat dels seus néts i dels seus descendents.
Súper-benedicció
La benedicció que reben aquells dos néts és una súper-benedicció que farà reflexionar a molts de pares durant els tres mil cinc cents desset anys que han transcorregut de llavors ençà, ja que quan volem beneir qualcú, la fórmula serà la que aquí Israel ens ordena: “Que D’éu et posi com Efraïm i Menaixé”. I aquesta és la millor benedicció, ja que els posa com exemple per a totes les generacions: aquests són els prototips jueus, d’ells hem d’aprendre.
El camí de Iossef i dels seus fills és perillós, ja que es mesclen amb els altres pobles i poden aprendre d’ells les coses negatives i així es poden convertir en persones molt negatives. Però només d’aquesta manera poden influir de bon de veres sobre els altres pobles: de prop i amb contacte directe.
Aquesta benedicció significa que Iaacov, Israel, ens ordena, ens beneeix que siguem noltres també com aquells dos germans, sense por de mesclar-nos amb altres persones que són molt diferents de noltres, ja que està segur de que la nostra personalitat és tan forta i tan positiva que molt més aconseguirem beneficiar els altres que no el contrari.
La veritat és que Iaacov encara no els havia beneït, perquè no podia.
El paràgraf comença amb les excuses de Iaacov, diguent que no va poder enterrar la seva dona Rachel a la Tomba de Makhpelà, ja que morí en el part de Biniamín, abans d’arribar a la ciutat.
Però afegeix que un poc abans del part i la mort de sa mare, el Creador li havia promès que tendria més descendència. Més exactament, li havia dit “sigues fecund i multiplica’t. Un poble i un aplec de pobles naixerà de tu, i sortiran reis dels teus lloms. El país que he donat a Abraham i a Isaac, te’l don també a tu, i donaré aquest país a la teva posteritat després de tu”[2]. Però en aquell moment en què rebé la profecia no en coneixia el seu significat, mentres que ara ja el comprenia: aquell “poble” era Biniamín que havia nascut poc després, i “l’aplec de pobles” que durant molts d’anys no sabia a què es referia, ara sabia que no eren altres que Menaixé i Efraïm, els fills de Iossef. Amb aquesta interpretació convertia els dos fills de Iossef en dues tribus més del Poble d’Israel, posant-los a l’altura de Reuven i Xim’ón, com diu allà mateix[3]. Això devia ser un gran consol per Iossef, una bona compensació pel fet que sa mare no hagués estat soterrada a la Makhpelà.
No els pot beneir
Per això ens estranya més l’actuació de Iaacov a l’hora de beneir-los. Sembla com si no fos capaç de fer-ho.
No tan sols això, sinó que sembla com si no els reconegués, ja que quan apareixen li pregunta a Iossef: “qui són aquests?”[4] i això és molt estrany, ja que podíem imaginar que ja l’havien visitat alguna vegada en aquells desset anys que estaven junts a l’Egipte.
Però hem de recordar que Iossef era el Virrei d’Egipte, i els seus fills eren prínceps egipcis, i estan mesclats amb la societat egípcia. Pot ser que durant tots aquests anys havien visitat l’avi vestits amb roba hebrea, mentres que ara vestien roba egípcia i per això no els coneixia.
Roba egípcia
Crec que aquí hi ha un missatge més profund, ja que el fet de venir amb roba d’egipcis en realitat li feu veure els malvats que sortirien d’ells, malvats com el rei Iorov’am o el rei Ach’av i les seves dinasties nefastes, amb tota la idolatria que introduïren a Israel. Els seus ulls de carn podien estar cansats, però els ulls espirituals, els ulls de la profecia, no hi estaven.
I quan veu que d’aquells dos néts seus, vestits d’egipcis, sortiran malvats, ja no els pot beneir, ja que per donar una benedicció és necessari identificar-se amb el qui es vol beneir. Per això els abraça i els besa, per provar de despertar el seu amor cap a ells, però tot el que aconsegueix dir és que: “No em pensava tornar-te a veure, i mira, D’éu m’ha fet veure també els teus descendents”[5]. Però no els pot beneir.
Iossef ho entén, i per això els allunya un poc i es postra a terra per resar al Creador. I torna provar d’acostar-se més ordenadament, amb el major enfront la mà dreta de son pare, i el menor enfront de l’esquerra. I és quan Iaacov encreuà les mans i posà la dreta damunt el cap del menor. Però tampoc aconsegueix beneir-los, sinó que beneeix a Iossef! I no ell és el que beneeix, sinó que demana que sigui l’àngel que sempre l’ha protegit el que beneeixi els seus néts.
Iaacov i Israel
Iossef intenta corregir les mans de son pare. Figurau-vos! Iaacov està ja al llit de la seva mort, amb cent quaranta set anys, i Iossef en té només cinquanta quatre, i no aconsegueix moure les mans fèrries de son pare, mans profètiques, que marquen la història.
I ara ja no és Iaacov sinó Israel el que parla. Iaacov significa turmell, que està aferrat a terra; Israel significa que lluita amb homes i amb àngels i guanya. Són dues persones diferents: Iaacov és una persona petita, perseguida, desconnectada de la profecia, mentres que Israel és el profeta, el gran personatge, el patriarca. Desset anys a l’Egipte el confinaven a ésser Iaacov, però ara desperta la seva gran personalitat profètica i a la fi aconsegueix beneir-los, ja que arriba a veure el fons de la personalitat dels seus néts i dels seus descendents.
Súper-benedicció
La benedicció que reben aquells dos néts és una súper-benedicció que farà reflexionar a molts de pares durant els tres mil cinc cents desset anys que han transcorregut de llavors ençà, ja que quan volem beneir qualcú, la fórmula serà la que aquí Israel ens ordena: “Que D’éu et posi com Efraïm i Menaixé”. I aquesta és la millor benedicció, ja que els posa com exemple per a totes les generacions: aquests són els prototips jueus, d’ells hem d’aprendre.
El camí de Iossef i dels seus fills és perillós, ja que es mesclen amb els altres pobles i poden aprendre d’ells les coses negatives i així es poden convertir en persones molt negatives. Però només d’aquesta manera poden influir de bon de veres sobre els altres pobles: de prop i amb contacte directe.
Aquesta benedicció significa que Iaacov, Israel, ens ordena, ens beneeix que siguem noltres també com aquells dos germans, sense por de mesclar-nos amb altres persones que són molt diferents de noltres, ja que està segur de que la nostra personalitat és tan forta i tan positiva que molt més aconseguirem beneficiar els altres que no el contrari.